L’espai que envolta l’obra ha estat sempre un element fonamental en l’obra d’Alibau. Jugar amb l’espai i amb la profunditat n’ha estat una característica continuada. No és estrany, doncs, que en aquests darrers anys hagi dedicat una part de la seva energia creativa a l’escultura, concretament a l'escultura pública en acer Corten, un material que es rovella de manera natural però que mai arriba a destruir-se.
L'exemple més rellevant del treball de l'artista en aquest camp és l'obra que va inaugurar-se el dia 6 de maig de 2008 a l'Institut d'Estudis Catalans. L'escultura, titulada Evocació dels Països Catalans en el Centenari de l’IEC, va ser un obsequi de Salvador Alibau amb motiu de la commemoració dels primers cent anys de l’acadèmia catalana. La peça va quedar instal·lada al jardí Mercè Rodoreda de la seu de la institució. Alibau va dedicar més de mig any a dissenyar aquesta escultura, que va ser escollida després de fer tres maquetes.L’autor va destacar, durant l’acte d’inauguració, la solidesa i l’estabilitat de l’obra, qualitats que juntament amb la continuïtat, distingeixen també l’acadèmia catalana.
Comentari d'Àlex Mitrani, crític d'art i curador de l'obra
Salvador Alibau és un artista singular. Ha destacat per la ideació d’una tècnica pròpia, delicada i complexa, per la creació d’obres amb cel·lulosa. La seva poètica pròpia és tant particular com les recerques en els procediments. Parteix de la sensibilitat oriental però es projecta cap a l’exploració de la ciència matemàtica com a mitjà de coneixement del món. Aquest afany de saviesa no defuig la tradició cultural i les arrels emotives, col·lectives i individuals, sempre amb un esperit de militància humanista i positiva. Des de fa un temps, com a conseqüència de les seves exploracions sobre el suport la imatge i l’objecte, Alibau ha trobat un nou camí d’expressió en el terreny escultòric, que li permet sintetitzar les serves diverses inquietuds.
Per l’IEC, Alibau ha creat una obra d’art que funciona formalment i poètica de manera diferenciada respecte a l’escultura commemorativa tradicional. El buit i el moviment són els generadors d’una forma que és més un impuls que un objecte. Alibau reinterpreta les quatre barres de la senyera de manera dinàmica, superant el model heràldic. El nom de l’Institut, enlloc d’aparèixer a la base, com en el sòcles clàssics, se situa en el punt més elevat de l’escultura i s’escriu en negatiu, escapant així de les antigues solemnitats per guanyar en lleugeresa i transmetre una noció positiva i oberta al futur. L’estructura helicoïdal d’aquesta obra transforma també el que hagués estat una simple columna en un cos orgànic que evoca creixement. Com un arbre amb les branques que s’inclinen de manera protectora cap a nosaltres, l’escultura d’Alibau evoca la força discreta i segura de la natura. La funció cultural de l’institut i la pertinència nacional de la seva tasca s’expressen aquí amb subtilesa i símils i ens parlen de modernitat i continuïtat.Àlex Mitrani